21 sept. 2010

Tres sons sonen dins de mi

Tres sons sonen al voltant meu. Quan nedo el colpeig de l’aigua envaeix les meves oïdes ofegant qualsevol altre so. Si més no, s’alterna la sordesa amb un breu soroll d’ambient difícil d’apreciar. Avanço dins el medi, agafant-me a un fil inexistent que m’ajuda a avançar braçada rera braçada cap endavant, inspirant de l’aire, espirant a l’aigua, formant bombolles encegadores que es barregen amb els peus del meu predecessor. Un braç i l’altre m’arrosseguen a la costa. De nou a terra ferma.

Allà mateix, m’alço de l’aigua i pujo sobre el cavall metàl·lic, amb rodes i tracció humana. Un cop allà, tornen sons diferents, més apagats, que deixen sentir d’altres més: com l’aire lluita contra mi, com l’asfalt intenta agafar-me, com els components llisquen entre ells per fer la feina més fàcil. O difícil. I el meu cos, que esbufega a ritme de pedal, que s’ofega quan repunta cap el cel, que descansa quan va cap avall. La llum, l’aire, les olors. I els colors que adornen el camí m’ofereixen el delit de l’essència ciclista. La sensació de llibertat que m’inunda i m’arrossega cap al plaer més extenuant.

Tot fet toca baixar-se, vestir les sabatilles i acabar el darrer tram del camí. A peu aquest cop. Soroll intermitent que colpeja un cop i altre sobre el terra, sentint els sons aliens a mi, mentre procuro ensordir mitjaçant la respiració agònica del córrer a peu. Extenuació. Suor. Agonia. Desesperació. No val deturar-se ara, que l’arribada ja és a la vista. Se’ns el cor a la gola, l’aire que et manca i dolor per tot arreu, però no val a badar. Ja estem arribant i l’agonia desapareix en ella mateixa. Un pèl més i ja hi som, ens diem tots. I és cert. Quan abans arribis, abans somiaràs en la següent. Per què mai és tant dolent com per no voler estar-s’hi un cop més.

No hay comentarios:

Publicar un comentario