13 sept. 2010

Pou de formigó

Veig que et sento
al fons del pou de formigó
que t’envolta amagant-te
furagitant el nostre amor.
Un pou de formigó
fosc per tot arreu
amb una única sortida
per on fugir.

Una sortida encara llunyana,
desagradable de creuar.
Peus clavats al formigó,
volent volar i veure clar,
des d'allà dalt
on el camí serà encara tèrbol,
però per on caminarem junts tots tres,
buscant el camí de l’esperança

Pensem que l’esperança no hi és aquí,
ni al pou, ni al més enllà.
L’esperança la portem nosaltres,
a les butxaques, i a les mans,
al cor, i a l’ànima.
L’esperança la tenim tots tres.
Només l’hem de saber veure.

Surt d’aquest pou
i creua la llum que t'il·lumina.
Surt per allà on es trenca el formigó.
¡No ho pensis! No hi ha altre sortida
per poder mirar dins les butxaques,
i obrir les mans, i el cor, i l’ànima,
I veure com a l’interior trobarem tots tres
la nostra única esperança.

2 comentarios:

  1. No t'ho creuràs, arribo mitjançant les estadistiques de Blogger, has passat de puntetes pel papallones, Gràcies per afegir-hi l'enllaç.
    ens llegim!
    una abraçada.
    No es fàcil trencar el formigó, tampoc trobar la llum.

    ResponderEliminar
  2. Ja no es passa desapercebut ni per aquí... Sí, m'ho crec per que jo també he conegut a gent de la mateixa forma.
    Gràcies per la visita i per deixar aquesta petita petjada.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar