Mileuristes esgotats

Ja són tres les parelles que m’he assabentat que marxen a viure fora de Catalunya. Dos d’elles, un membre de la parella era estranger; l’altre parella, un viu fora en altre província espanyola i el que és d’aquí veu més possibilitats laborals allà que a Catalunya mateix.

Aquesta ‘casualitat’ em fa pensar si aquesta situació de crisi en que, diguin el que diguin, ens trobem, no tindrà com efectes secundaris un procés emigratori i on, la gent que fins ara havien estat venint cap aquí, no triguin gaire en marxar, o bé de retorn cap els seus països d’origen, o bé cap altres llocs amb més possibilitats de millora personal.

I a veure si no acaben alguns ‘mileuristes esgotats’ emigrant cap altres llocs intentant guanyar-se millor les ‘garrofes’. Llocs on es trobin més valorats.

Haiku VI

Coses del primer món

Aquest matí he sentit que Obama té pràcticament fet el ser candidat del Partit Demócrata a les eleccions del país de l’oncle Sam, a manca de tres estat com el de Puerto Rico.

Això m’ha fet recordar, d’un viatge fet fa un parell d’anys per algunes illes del Carib, on un taxista de St. Thomas (que pertany als EUA), ens va confirmar que malgrat ser considerats ciutadans nord-americans, allà no se’ls estava permès participar en tot aquest ‘espectacle electoral’. Encara recordo com ens ho deia amb certa tristor a la cara, a la vegada que recordava com, fa més de trenta anys, es trobava lluitant al Vietnam per ordres d’un president que ells mai havien votat.

Són coses de la justícia del 'primer món'.

Essència blog

De l'entrevista del Llucià Ferrer al Toni Ibáñez em quedo amb allò que diu que: "un blog ha de ser canviant".

Ho intentarem. Encara que sigui breu, però canviant.

Crua realitat

Volen somnis sobre ombres
de siluetes crues, amorfes,
ombres estàtiques i perennes.
Ombres esquinçades per un temps cruel,
diluïdes per la càlida llum
que amaga el veritable ésser.

Somnis que allà queden,
a l’espera de poder-se fer reals,
de fer-se respirables,
de tornar-se visibles a la incredulitat,
deixant de banda crueltats ombrívoles
d’una realitat pestilent.

La 'belle Carcassonne'

Aquest cap de setmana hem visitat Carcassonne, una preciosa població del sud de França vigilada una antiga Cité emmurallada. Muralles composada de cinquanta-quatre almenes i amb un castell a l’interior. Testimoni de l’enfrontament entre la Inquisició i el poble càtar que els portar a ser cremats i aniquil•lats per allà el segle XIII. Allò sí que era un període dur.

Hem anat allà per disputar una triatló, ja ultimant la darrera preparació de l’Ironman de França que disputarem, la meva dona i jo, el proper 22 de juny a la ciutat de Niça. La veritat és que sonen molt fort les distancies d’un Ironman (3800 metres de natació, 180 km de ciclisme, i 42,2 km de cursa a peu) però el pitjor de tot, és la preparació que dia rera dia sotmetem al cos, tenint en compte aspectes com el descans/recuperació, l’alimentació, etc. Sumant a que hem de complir les nostres vuit hores diàries de jornada laboral, certament pensem que és una mica de bojos tot plegat.

Ara bé, la part bona, són les diferents localitats que l’esport ens permet de veure i gaudir, ja sigui entrenant, com visitant de forma turística mentre ens desplacem per disputar alguna d’aquestes proves preparatòries, com a estat aquest cap de setmana, la ‘belle Carcassonne’.

Haiku V

Foto: Filippo Brunelleschi