21 sept. 2010

Tres sons sonen dins de mi

Tres sons sonen al voltant meu. Quan nedo el colpeig de l’aigua envaeix les meves oïdes ofegant qualsevol altre so. Si més no, s’alterna la sordesa amb un breu soroll d’ambient difícil d’apreciar. Avanço dins el medi, agafant-me a un fil inexistent que m’ajuda a avançar braçada rera braçada cap endavant, inspirant de l’aire, espirant a l’aigua, formant bombolles encegadores que es barregen amb els peus del meu predecessor. Un braç i l’altre m’arrosseguen a la costa. De nou a terra ferma.

Allà mateix, m’alço de l’aigua i pujo sobre el cavall metàl·lic, amb rodes i tracció humana. Un cop allà, tornen sons diferents, més apagats, que deixen sentir d’altres més: com l’aire lluita contra mi, com l’asfalt intenta agafar-me, com els components llisquen entre ells per fer la feina més fàcil. O difícil. I el meu cos, que esbufega a ritme de pedal, que s’ofega quan repunta cap el cel, que descansa quan va cap avall. La llum, l’aire, les olors. I els colors que adornen el camí m’ofereixen el delit de l’essència ciclista. La sensació de llibertat que m’inunda i m’arrossega cap al plaer més extenuant.

Tot fet toca baixar-se, vestir les sabatilles i acabar el darrer tram del camí. A peu aquest cop. Soroll intermitent que colpeja un cop i altre sobre el terra, sentint els sons aliens a mi, mentre procuro ensordir mitjaçant la respiració agònica del córrer a peu. Extenuació. Suor. Agonia. Desesperació. No val deturar-se ara, que l’arribada ja és a la vista. Se’ns el cor a la gola, l’aire que et manca i dolor per tot arreu, però no val a badar. Ja estem arribant i l’agonia desapareix en ella mateixa. Un pèl més i ja hi som, ens diem tots. I és cert. Quan abans arribis, abans somiaràs en la següent. Per què mai és tant dolent com per no voler estar-s’hi un cop més.

18 sept. 2010

El mirall de la vida


Porto un temps negatiu. Em sento que els somriures me'ls arrenquen. No soc així. Soc una persona afable. Con 'don de gentes' que dirien els castellans. Però porto un temps on diferents problemes m'ofeguen i fan que oferir un somriure es faci un acte difícil. He comprovat que la sol·litut no em prova bé. Jo, un fill únic convençut, dient que la sol·litud no és per mi.

Però aquesta sol·litut, aquest moments de reflexió en els que estic inmers m'estant fent arribar a una clara conclussió. No hi ha res que porti a millor solució que l'actitut que oferim nosaltres mateixos enfront moments com els que estic passant. No val la pena maltractar-se. Els problemes es solucionen amb el temps, i el temps passa més ràpid amb una actitud possitiva. L'actitud que he d'oferir als altres i que serà la mateixa actitud que rebré dels demés.

Passem pàgina. És qüestió que passi el temps amb una actitud òptima i arribarem tots plegats a moments de plenitud que ara no podem trobar.

La vida és un mirall on es reflexa tot allò que li oferim a la vida. Si ens mostrem tristos, rebrem llàstima; en canvi, si fem el cor fort i mostrem alegria, això mateix ens serà retornat. Què fàcil, oi? Doncs aplique-m'ho !!!

13 sept. 2010

Pou de formigó

Veig que et sento
al fons del pou de formigó
que t’envolta amagant-te
furagitant el nostre amor.
Un pou de formigó
fosc per tot arreu
amb una única sortida
per on fugir.

Una sortida encara llunyana,
desagradable de creuar.
Peus clavats al formigó,
volent volar i veure clar,
des d'allà dalt
on el camí serà encara tèrbol,
però per on caminarem junts tots tres,
buscant el camí de l’esperança

Pensem que l’esperança no hi és aquí,
ni al pou, ni al més enllà.
L’esperança la portem nosaltres,
a les butxaques, i a les mans,
al cor, i a l’ànima.
L’esperança la tenim tots tres.
Només l’hem de saber veure.

Surt d’aquest pou
i creua la llum que t'il·lumina.
Surt per allà on es trenca el formigó.
¡No ho pensis! No hi ha altre sortida
per poder mirar dins les butxaques,
i obrir les mans, i el cor, i l’ànima,
I veure com a l’interior trobarem tots tres
la nostra única esperança.

10 sept. 2010

Cangrejos mexicanos

Ayer vi a un buen amigo mío que se encontraba donde rompían las olas y me dirigí hacia él. A sus pies, tenía dos cubos y uno de ellos estaba descubierto y lleno de cangrejos. Tras saludarlo, le pregunté por el contenido del otro cubo:

- Llevo cangrejos chinos -me dijo levantando la tapa y me los mostró sutilmente.

- ¿Y cómo es que a unos los tapas y a los otros no?

Me miró y me lanzó una sonrisa repleta de socarronería.

- Pues es que estos son mexicanos.

Mi cara de estrañeza le dejó claro que seguía sin entender el porqué unos estaban tapados y los otros no.

- Mira, los cangrejos chinos tratan de subir por el cubo y entre ellos se ayudan para ir subiendo hasta su borde, en cambio los mexicanos, tambien intentan escalar para lograr su libertad pero a la que ven que un compañero está a punto de lograrlo, ellos mismos lo 'jalan' (son mexicanos) de las patas para que no lo consiga.

-----

Esto forma parte de un chiste muy común en México pero que despues de estar conviviendo dos meses allí, he podido conocer varias personas que actúan como cangrejos mexicanos.

4 sept. 2010

Aquí o allá

Recien aterrizado de México habiendo dejado allá algo de mí. Mucho de mí, si no todo. Mi esposa e hijo se hallan en otro continente a miles de kilómetros de distancia y yo aquí, con la única esperanza de lograr un trabajo al que le doy un mes para que aparezca.

Dos años llevo ya como sustituto para el Departamento de Educación de la Generalitat con la esperanza que nos otorguen las plazas de aquellos que causan bajas temporales. Un trabajo más que irregular y que a pesar de lo que continuamente los medios y los políticos anuncian que se han matriculado un 2,2% más de alumnos, parece ser que ello no repercute en el sector del que me estoy cansando de formar parte.

El problema de toda esta irregularidad se haya en que confiaba ir trabajando y en periodos no lectivos ir consumiendo las ayudas que el Gobierno nos ofrece a modo de subsidios de desempleo, aunque curiosamente en mi caso, es el mismo Gobierno el que me invita a consumirlo día tras día muy a mi pesar.

El año pasado la cosa se inició lentamente y no logré una primera sustitución hasta el mes de marzo. Ahora, aún estoy analizando si vamos por el mismo camino o no, aunque no voy a esperar tanto tiempo esta vez.

Con mi familia en México, y con mi inseguridad aquí, creo que no voy a deshacer demasiado la maleta porque creo que se está acercando el momento de liarme la manta a la cabeza y buscar una nueva oportunidad en aquellas tierras donde parece que aquí atemos a los perros con longanizas. Nada más lejano de la realidad. Quizás acabemos siendo nosotros los que emigremos a nuevas tierras de oportunidades.

En el peor de los casos, estaremos como aquí, pero porfín los tres juntos.